No em trobe, estic perdut

De vegades pense que algú m’ha dut

A un lloc, on no sóc jo

Sóc simplement ací, sense pensar,

Sense sentir.

Així comença un poema que vaig escriure quan era adolescent.

Per motius laborals ens n’anàrem a viure a Torrevella (Alacant), i allí vaig cursar 1r i 2n de BUP. L’Institut estava desbordat, construïren barracons i érem més de 30 xiquets per aula. En la meua classe hi havia molta multiculturalitat: un grup de fills d’anglesos que s’ajuntaven entre ells, uns quants fills de madrilenys, uns bessons que anaven en els de la classe del costat, un parell de xavals que jugaven en l’equip de futbol i el grup dels «nerds». En eixos 4 xavals més «frikis» amants dels ordinadors i no tant de l’esport em vaig ajuntar jo. I la veritat és que el primer any d’Institut va ser molt bo. Als exàmens vaig traure tot excel·lents, i de vesprada anava a classes de tenis, de confirmació, a alemany i a l’escola municipal de teatre. Al final del curs representarem en l’antic teatre municipal una obra d’espies: El caso del repollo con gafas. Era un xic de 15 anys aparentment normal, esportista, un poc «empollón» i ho reconec «sabelotodo«, que escoltava molt els Beatles, i que no tenia massa èxit en les xiques. Tampoc era en aquell moment una qüestió prioritària.

Els mestres, en general joves, em tenien molta estima. El de valencià òbviament perquè era l’únic alumne que mig el parlava, el de llengua i literatura perquè m’encisava escriure, el de ciències em tenia mig adoptat i sempre em preguntava la lliçó. De fet, crec recordar, era el delegat de la classe.

Un divendres o dissabte, era hivern, havia quedat en els amics després de sopar a vore una pel·lícula i jugar a la consola. Vaig tocar el timbre de la casa d’un d’ells, que si no recorde malament era el fill del mestre de llatí, i ningú va respondre. Vaig tocar de nou i res… Vaig sortir al carrer a mirar si hi havia llum al balcó, i de sobte començaren a escopir-me. Innocent de mi pensava que eren uns veïns i ràpidament vaig tornar al portal a timbrar de nou. De nou silenci, vaig tornar a mirar i esta volta sí, vaig vore als meus «amics» escopint-me des del balcó mentre reien.

Vaig tornar a casa, no vaig explicar res als meus pares que estaven mirant la tele. Veiérem Braveheart en Antena 3, juraria que era l’estrena televisiva. I allí, mirant a Mel Gibson representar a William Wallace em vaig prometre no plorar i ser fort com ell.

Vaig deixar de parlar en els que havien sigut els meus amics, i comencí a ajuntar-me en el grup dels estrangers, que formaven tres anglesos i dos fills de madrilenys. M’acolliren bé, i almenys no estava a soles, però els altres començaren a fer-me la vida impossible.

Crec que va ser un d’ells «el fill del barbas» el que va començar-ho tot, potser enveja, potser ràbia, el cas és que començaren a assenyalar-me i burlar-se de mi en el pati. Jo simplement els ignorava en classe i també en confirmació on anava amb alguns d’ells. Tal volta això va fer que pujaren en nivell.

En aquella època ens manifestàvem perquè volíem un nou institut i deixar els barracons, crec que inclús enviarem llaunes de sardines a Conselleria com a protesta. Ells s’inventaren un càntic dirigit a mi, alguna cosa en rima que només enteníem els de la meua classe. Com era apegalós i en clau, entre els càntics reivindicatius de tant en tant clavaven la cançoneta i la resta de l’institut, entre rialles, els seguia la corda. 200 o 300 persones insultant-te sense saber massa bé el que feien.

Jo anava a la meua bola i feia com que no m’afectava.

Eixe any m’havia apuntat a guitarra i també al col·legi d’àrbitres. El meu mestre de tenis era àrbitre de futbol i m’havia comboiat a provar, em feren una fitxa de la delegació d’àrbitres d’Oriola. Xiulava partits de benjamins i alevins, i alguna vegada vaig fer de linier en un partit de juvenils. M’agradava prou i em sabia el reglament de memòria, però no hi havia partit en el què no em digueren «rubia», «maricón» o directament «hijo de puta» davant dels seus fills i de mon pare, que era qui em duia als partits. Aguantar insults el cap de setmana a banda dels de l’Institut ja era un poc massa, i m’ho vaig deixar. També vaig haver de deixar les lliçons de guitarra per a anar a classes de repàs. Per primera volta, jo que havia guanyat concursos de càlcul en el col·legi, vaig suspendre matemàtiques i els meus pares preocupats per les meues notes m’apuntaren a repàs.

Alguna cosa sospitaven en casa, però jo no contava res.

Fins que un dia començaren a telefonar i penjar a tota hora, especialment de nit. Telefonaven a les 3 del matí, si l’agafava jo deien algun insult, si l’agafaven els meus pares penjaven i au. Ahí ma mare es posà seria i li vaig haver de confessar que alguns xavals m’insultaven i tal, però no vaig voler que anara a parlar en els mestres i li vaig ocultar la majoria de les coses. Era ja final de curs i si havia aguantat fins aleshores, no calia fer més soroll.

Eixe any, com a remat del curs, els alumnes de l’escola de teatre representàvem l’obra «Historia de una escalera» de Buero Vallejo, i el teatre municipal estava de gom a gom. En el tercer acte apareixia jo, i els xavals no tingueren millor idea que anar a vore l’obra per a burlar-se de mi. Així que quan vaig eixir jo, començaren a dir coses, afortunadament ma mare estava dos files més enrere i els va pegar un estufit que va fer que es guardaren els comentaris per a ells. L’obra va acabar en el públic aplaudint en peu, i des de l’escenari, en el moment de rebre el reconeixement a un any d’assajos encara vaig vore com algú d’ells em feia gestos.

L’any següent m’enviaren a estudiar als Estats Units, i els meus pares tornaren a Benifaió. Mai més he tornat a Torrevella ni a saber res d’aquell Institut. Tampoc dels «anglesos» que m’adoptaren, ni d’alguns bons companys i companyes que mentre aquells m’insultaven em donaven una palmadeta a l’esquena i em deien «no faces cas» en la millor de les intencions.

Mai he parlat d’este tema, els mestres en els quals em duia tan bé no crec que arribaren a adonar-se, inclús els meus pares ignoren gran part del que vaig passar aquell any. Un període que havia decidit oblidar i que he recordat en llegir aquell poema d’un adolescent agostat. El poema del xiquet que va triar no plorar, i que encara hui, inconscientment, intenta ser fort com William Wallace.